se veya á la mort atansarse á passos agegantats y la Montserrat com més aprop la veya semblava que més s' enardia pera privarli 'l pas. Ja de temps havia recorregut a las comunions, á las novenas y á las missas; ara tocava la tanda á las prometensas, que anava fent més fortes á mida que las esperansas eran més debils. Desde vestir habit pera tota la vida, fins á pujar descalsa á Montserrat, la nevoda de mossen Jaume feya totas las promesas que li sugería la vehemencia de son sentiment.
Donya Teresa pressentía de sobras la fí que li esperava, pero no 'n feya esment á la seua filla; massa que sos ulls encesos y sa cara esgroguehida li deyan lo pesar que la agoviava; y encara que tenia desitjos de dirli un sens fí de cosas, que li bullian pe 'l cor y pe 'l cervell, al matí ho deixava per la tarde y en aquesta pera l' endemá: coneixia que sas paraulas tenian que trossejar lo cor d' aquella criatura y allargava l' instant de ferho: sols quan alguna volta 's trobava á solas ab lo seu germá, estrenyent ab forsa lo bras que més aprop tenia, li deya ab los ulls negats de llágrimas:
— ¡Jaume, per Deu, la noya!
Algunas voltas, lo bon sacerdot, feya com si no la entengués y desviava la conversa; mes quan no podia passar per altre cantó li contestava; — Be, be, estígas tranquils... Ja sé lo que 'm vols dir... No hi pensis més — afegia coneixent que sols per poca estona podria aguantarse ab lo cor fort.
