La cambrera col·locá l' improvisat lavabo, d' espatllas al balcó á fi de que la claror fos més favorable al entelat mirall, posá damunt la taula un hermós necesser de tocador de la senyora, hi atansá una cadira y posant lo gerro ple d' aygua al costat de la gibrella colocada en un ángul de la habitació, esclamá ab ayre de mofa:
— Vaja, que aquesta sala, si fá ó no fá, sembla 'l quarto de lavabo que tenim á Barcelona; ¡ay! no sé pas com li agrada estar en aquest poble, ab aquesta calor y ab tan pocas comoditats. ¿També eran aixís los quartos de Fransa?
— ¿Ahont es la nena? — preguntá la Clarita, sens respondre á las batxillerías de la cambrera.
— Es al jardí, que juga ab los noys dels americanos que van arribar ahir vespre. Jo ja no sabia com ferho per entretenirla un minut més; y per por que no 'ls despertés... Ja he encomanat á la negra que la tingués compte.
— Valia més que t' haguesses quedat ab ella. Ja hi pots baixar desseguida, y d' aquí una estona pújala, que la vestirás, perque á las cinch anirém a la ermita del Remey. Tu posat lo vestit de llana de color de canyella y estrena un dels devantals de mussolina que t' he portat de Fransa.
— ¿Jo també haig de venir? ¿Me pensava que ara ja no 'm necessitava per la nena? Com tot aquest temps se l' han emportada toia sola...
— Donchs ara 'm sembla que necessita com-
