Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/187

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


La Clarita no passá avant. La imaginació se li enclavá en la descripció del darrer trajo que acabava de llegir. ¡Qué be li escauria á n' ella un vestit de vellut blanch adornat ab perlas, confeccionat per los hábils modistos de París! ¡Lo blanch li anava tan admirablement á la cara y las perlas eran tan hermosas! ¡Qué felissas eran totas aquellas damas, que possehían sumptuosos castells, ahont hi podian lluhir las seuas riquesas, la seua magnificencia de trajos y de joyas; ahont hi rebian tandas d' amichs y coneguts que las omplian d' atencions, que las admiraban en lo seu modo de vestir, de presentarse, de fer los honors de la casa, de disposar aquellas festas que no s' interrumpian may! ¡Alló sí que era disfrutar de la vida y lluhir y hermosejar la seua figura! ¡Quins prodigis d' ingeni faria ella, si podia trobarse en lo lloch d' aquellas damas! Ella que li agradava tant de vestirse, de ser guapa, d' atreures las miradas de la gent... Per millorar la seua figura, la seua cara, cap sacrifici l' espantava: ella apesar de repetits desmays, als vuyt dias d' haber nascut la nena, s' havia fet cordar per la cambrera la cotilla de quan era noya y ab ella hi dormí un mes seguit, fins que 'l cos li quedá á la mateixa mida de soltera; ella tenint las dents negrosas y mal posadas no vacilá en sufrir la dolorosa operació de ferse arrancar de la boca lo bó y lo dolent pera poguer ostentar aquella hermosa filera de dents que tant y tant l' embellia, que tantas