llohansas li proporcionava!.. ¡Oh si ella pogués ésser com aquellas damas de que parlava la crónica de París, com lograria que tot Barcelona parlés de la seua bellesa, del seu tren, dels seus vestits...
La remor de la porta del dormitori, que s' obria pera donar pas al seu espós, que eixia del quarto ab mánegas de camisa y ab los elástichs á las mans, feu baixar d' un sol colp á la Clarita de las altas regions del mon francés, al humildíssim quarto de la fonda d' en Marsal.
— ¿Abont es la nena? — preguntá 'l marit tot estirant los elástichs, pera ferlos arribar als botons de la trinxa del ventre.
— Es abaix ab la Carmeta, respongué secament la Clarita aixecantse y tornant á deixar dessobre de la calaixera los números del periódich que acabava de llegir. Mes com si aquell sol minut, li hagués estat prou pera posarse en situació, tot seguit s' atansá al seu espós dihentli carinyosament. — ¿Qué la vols veure á la nena avans d' anarten? Si 't sembla la faré cridar.
— ¿No has dit que era abaix? Ja la veuré quan anirém al Balneari. ¡Vaja! ¡Vaja! ¡vesteixte!
— No; no; jo no hi vull anar avuy... Anirém á passejar un xich aquesta tarde... Ni la nena ni jo, no fem gens d' exercici en aquesta terra: d' aquí al Balneari, del Balneari aquí... Si 's projecta alguna escursió se fa en cotxe y un no camina gens... Jo crech que al fí m' hi posaria malalta...
