— ¡Oh, ara si que ja está acabat aixó.. perque 'm sembla que haurém de pensar en tornárnosen á Barcelona.
— ¿Y ara Casals? ¿En plé Agost, tornariam la nena á Barcelona? ¡Se t' acudeixen unas cosas de tant en tant!
— ¡Oh, noya, noya! tu no pensas ab que gastantlos, gastantlos, los quartos s' acaban y creu, que de lo d'aquest any, nos costará de posarnos á tó. Ha sigut una bojería lo que hem fet tot aquest istiu! No he volgut veure la cartera per no posarme de mal humor, peró ja 't dich jo que som á las escurriallas y que nos n' haurém de tornar á casa més que depressa.
— Be, home — feu la Clarita fixant los ulls en l' enrajolat del quarto— esperem tres ó quatre dias més y jo entretant escriuré á la mamá pera veure si pot enviarnos algun diner.
En Casals deixá anar de sa boca una d' aquellas esclamacions, que no es possible estampar en lo paper y digué ab marcada energía:
— ¡Ja 't dich que no ho vull que demanis res més! ¿Qué dirá la teua mare, que á la fí no es cap milionaria, ni molt menos, que á cada moment li envies á cercar diners? Quan te vaig demanar, la bona senyora m' explaná sa situació y encara que tu dius que es molt millor de lo que 'm digué, jo no vull que per enviarnos diners, que á la fi no 'ls tenim de menester per cap malaltia, hagi de fer un sacrifici: Als teus germans no 'ls hi pot semblar be que tot lo dia t' estigui donant... Lo mes passat t'
