enviá dos cents duros y ara ¿n' hi tornarias á demanar?
La Clarita, passá manyosament son bras esquerra per la grossa cintura del seu marit y acaronantli ab la má dreta los punxaguts pels de sa barba negra, li digué acentuant ab cert lo convincent sas paraulas:
— Mira, Casals, las cosas de casa, jo las sé més be que tu. A Tarragona s' hi viu ab molt poca cosa y quan jo demano ja sé que m' ho poden donar. La mamá es molt lliure de fer lo que millor li sembli y 'ls noys no hi tenen res que veure ab si m' envia ó no m' envia...
— ¿Que no hi tenen que veure, ab lo que es de casa seua?— interrumpí en Casals deixantse portar de son esperit justicier.
— ¡Aixó sí que fora bó — esclamá la Clarita — que per anar á favor d' ells, me fessis la contra á mi! Fins á primers de Setembre crech que es una imprudencia portar la nostra filla á Barcelona, quan més que 'l mar está be y á la nena los banys li proban admirablement; par un centenar de duros més ó menos no vindrá d' aquí la cosa, y més que ja 't dich que la mamá me 'ls enviará tan prompte jo li diga que la nena ho necessita... Quan me vaig casar, com no 'm doná dot, ja 'm digué que li enviés á cercar lo que 'm fes falta... Ja saps que al hivern jo no t' en gasto gayres de diners, ni tampoch n' envio á cercar á la mamá, perque un colp posada á casa meua, d' estalviar ne sé tant com la primera y com gracias á Deu, no'm fal-
