Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/217

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.


— Pero ¿qué vosté avans d' anársen no sabia que 'l noy de 'n Bach, era l' amich íntim ab la dona d' en Casals? — preguntá lo senyor Llansás.

— Veurá, d'áixó quan nosaltres nos en'anarem á mitjans d' Agost, se 'n deya alguna cosa... es á dir, se 'n parlava molt... pero en concret... També podia ésser enrahonaments... xismografias... apreciacions...

— Ba, ba; ja veig que vé dels llims amich Gori— feu lo senyor Campins fregantse las mans ab la satisfacció que acostuma á donar á molta gent lo poguer treure á relluhir alguna cosa desagrable del próxim.— Ja veig que está á las foscas y 'l vaig á orientar ab duas paraulas. Donchs figuris, que sembla que la Clarita, ¿sap? li convingué anar á Mataró, y á en Felip també n' hi vingueren ganas... Res, la cosa més natural... pero algú que no li trobá tant (que may falta un bon amich) se cuydá d' avisarho á en Casals, que aquell dia havia anat á Barcelona... Y que succehí alló dels dramas... que 'l marit los trobá en una conversa que no fou del seu agrado... que l' home se sorti de tino y com apar que té tan bons punys com bonas carns... ne va fer feyna. Res de pistolas, ni de desafíos... sembla que en Casals aixó dels lances de honor los deixa per las comedias... Que li agradá més fershi á colps de bastó... Y que ho feu á lo salvatje y que del devassell de bastonadas n' ha sortit la Clarita ab un ull mitj perdut y en Felip tan estomacat