rectament al rotllo que las senyoras formavan al costat del piano. Un moviment de simpatia, de respectuosa deferencia, s'iniciá entre mamás y senyoretas fent esclamar á duas ó tres á un mateix temps:
— ¡Y quin miracle, que 'l doctor s' haja recordat de nosaltres!
— Sense necessitat de miracles, jo 'm recordo sempre de totas vostés — feu cortesment lo senyor que acabava de arribar, sens pendre la cadira que la senyora Puigvernat li allargava— pero avuy, no 'm puch tampoch donar lo plaher de gosar de la seua amable companyia. Vinch solzament per donya Antonieta...
— ¿Per mí? — preguntá soptadament la senyora Torresant.— ¿Qué se m' ha posat algún noy malalt?
— Res d' aixó; tranquilisis; no es cosa de casa seua: ni tampoch res de gran importancia... La senyoreta Bach, l' Adela, está fa més d' una hora ab un persistent atach nerviós... passará, no hi ha cuydado... pero las he tingudas de deixar pera fer la visita á dos malalts gravíssims, y la Teresina, m' ha demanat que una volta que tenia de passar per aquí á la vora, li demanés á vosté que 'ls fes l' obsequi d' arribarshi; puig com don Joaquim ja sabém que fá dos ó tres dias va marxar ab en Felip y donya Francisqueta no havia vist may ab cap atach á las noyas, la pobra senyora ha tingut ja dos desmays y la Teresina no sap com acudir á totas duas...
