Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/224

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


— ¡Pobre criatura! ¡Vaja! ¡No faltava més! Me 'n hi vaig corrent — exclamá donya Antonieta cercant lo seu abrich.

— ¡Y jo!

— ¡Y jo! — digueren ensemps duas ó tres senyoras de las que més amistat tenian ab la familia Bach.

— M'apar que bastará ab que n' hi vagin un parell: no hi ha per que molestarsen més... en aquestas cosas ab que hi hagin los més necessaris, basta. Es únicament per ferlos compaynia... Porta sinapismes, se li han donat antiespasmódichs... Ara es qüestió de temps y quietut — feu lo metje saludant afectuosament á las senyoras que tant bell punt hagué sortir del saló junt ab donya Antonieta y la senyora Puigvernat, comensaren á preguntarse unas ab altras lo motiu del atach de l' Adela.

— Si fos la Teresina, casi m' ho esplicaria per la satisfacció del prometatje. Las alegrias devegadas afectan tant com los disgustos.

— Ja ho pot ben dir, Ramona — feu la senyora Campins accentuant sas esclamacions. — ¡Vegi! ¡vegi! després de haver lograt un prometatje que tants afanys los ha costat! Als quatre dias de tenir aquesta satisfacció, trobarse ab aquest disgust! Perqué, desenganyis allí hi ha d' haver passat alguna cosa grossa... L' Adela no es noya de nervis... Jo l' he vista aquesta tarda y estava com sempre... Ja veurá, ja veurá com surt lo que li dich... ¡Vaja, vaja, que en aquest mon may hi pot haver res cumplert! Jo