pare se refeya d'un cert empaig, que visiblement havia deixat traslluhir al parlar ab donya Francisqueta, y prenent lo tó ferm del qui ha molt pensat lo que va á fer, digué acentuant paraula per paraula:
— Que aquest any ¡jo també hi vaig á Larrua!
Una onada de carmí enrajolá 'l rostre de don Joaquím, que exclamá ab violencia:
— ¡Si jo ho vull hi anirás! ¡Bona 'n fora que després de quatre anys de gastarme 'l mar y las arenas per aquestos mons de Deu, fent viatjes y més viatjes y esguerrante la carrera, ara tornessim á las andadas! Si t' ho has posat al cap, ja t' ho podrás baixar als peus. ¡Encara no n' habém tingut prou de disgustos!
— Ningú parla de que vulga donarli disgustos, ni que vulga tornar á las andadas, com vosté diu — replicá en Felip ab calma, pero, sens deixar son tó de fermesa — ¡Veliaqui lo que fan vostés! Fer pensar moltas vegadas, ab lo que un ja no pensaria... ¡Y no tornem á parlar mes d' aquesta qüestió, perque tots nos hi enfadariam! ¡Es prou pesat, que á vinticinh anys un tinga que donar part y quart de tot com si anés á estudi! ¿No he fet lo que vosté ha volgut, perqué aixís li ha semblat bé? ¿No 'm va dir que 'ls homes s' han de divertir y que de donas lo mon n' estava plé? ¿No va ser vosté 'l qui 'm feu viatjar quan jo no 'm volia moure? Donchs mentres fassi lo que vosté mateix m' ha predicat, no hi ha per que enfadarse! A mí aquest estiu me convé passarlo á Larrua y com no hi
