haig de fer res de lo que vosté no vol, crech que val més que m' estigui á casa meva, que, fent parlar á tothom, me 'n vaji á la fonda.
D. Joaquim restá un breu espay de temps sense respondre. Per duas vegadas obrí la boca y, com arrepentit de la idea que anava á esplayar, torná enrera la començada paraula fins que, fregantse las mans, digué, dirigintse envers al menjador.
—Bé... Bé... ¿Es á dir que en lloch d' anar á Sant Hilari, com havias dit, vens á Larrua? En fi, tu mateix: crech que ja tens edat de sapiguer lo que 't convé... Y si no vas dret ¡pitjor per tu! Perque jo de disbarats, no te 'n deixaré fer ¿m'entens? Lo que no ha de ser, no será ¡Si qu' estariam frescos!... Si m' haguessis cregut á mi ¡qué 'n fora de diferenta la cosa!... ¡Quan penso que jo m' he tingut que fer tot sol... y tu, un xicot que ab la teva posició, ó, mellor dit, ab la meva, — feu en Bach repensantse — podias fer un mágnifich casament... trobar un primer dot...
— Y bé, papá ¡no li passa pas la edat! ¡que 's diverteixi! ¡Si tots fan lo mateix! -interposá l' Adela, desitjosa d' acabar aquell incident, que habia vingut á rompre l' animació de la familia: y tot allargant una cadira á don Joaquim, li passá carinyosament la má per sa grisenca barba, dihentli á cau d' orella:
— ¡Se torna més lleig, quan se enfada!...
Lo començament del dinar transcorregué
