mateix centre de la Rambla. Apenas, ab prou treball, acabava la jove senyora, en qui tal volta los nostres llegidors hajen ja reconegut á la nevoda del rector de Larrua, de pendre entre 'ls que pujavan amunt lo lloch més arrimat á la paret, quan se sentí agafada pe 'l abrich, per una noyeta de sis ó set anys que ab un platet de llauna á la má, demanava caritat per uns músichs, col·locats devall del mur del jardí de casa en Lopez.
— ¡Senyoreta! — feya l'espellingada criatura, acompanyant sas paraulas ab monótona cantarella —¡Una caritat per amorde Deu pels pobres ceguets! ¡Tinga llástima y compassió! ¡Qué Deu li deixi passar ab tota felicitat aquestas festas, en companyia de tota la familia!..
La Montserrat, que en los primers prechs havia fet moviment d' aturarse, mormolá tristament:
— ¡Deu t' ampari falla! — y apretant lo pas, tant com entre aquella gentada li fou possible, continuá lo seu camí. Un xich més amunt arrambat á la paret un home de mitja edat vestit ab un paltó de color de café, lo barret de forma hongo á la má y en lo coll penjada una bossa á la fayso dels canons de llauna en que 'ls soldats hi portan la cobejada llicencia, demanava caritat sens obrir la boca. Tan sols la figura tristament recolsada. la bossa dessobre 'l pit, los ulls immóvils, deyan als transeünts lo que sa llengua callava. La Montserrat, que al passar l' havia vist de rellisquentas, retrocedí
