— Allavors jo no estava tan horrorosament sola com ara — respongué la Montserrat alsant per primera volta la vista de son llibre de devocions — allavoras m' omplia 'l cor lo sentiment de la pérdua del oncle Jaume, renovantme ab tota sa intensitat lo de la mort de la mamá... ¡Oh li sembla estrany que diga que 'ls sentiments omplan! ¡Y no obstant, jo ho he probat per mi mateixa! Ab lo pensament plé d' ells, jo no sabia encabirhi cap altra idea... ¡Tant de bo que la llima del temps no m' hagués anat prenent de poch en poch, sens ni jo mateixa adonarmen, la potancia d' aquell dolor que no 'm deixava lloch pera cap d' altre! Allavoras jo la volia, jo la cercava la soletat que 'm permetia entregar á tot pler al desbordament de la meua pena! ¡Y no es que ara no la tinga, no! Pero no m' absorveix, no m' ompla com allavoras; no 'm priva de veure la felicitat dels altres; no 'm tapa lo trist aspecta de la meua vellesa, en mitj de una buydor, de una soletat que m' esglaya!— feu la Montserrat tornant altra volta á sa idea dominant.
— Ja t' he dit que ab una altra imaginació tot aixó tindria fácil sortida, pero ab la teua es diferent. A tu es precís que se 't fassan veure las cosas tal com son, y que si algun dia 't casas, que no seré pas jo qui t' ho desaconselli, vagis al matrimoni pe'l camí del amor ó hasta pe 'l de la conveniencia, si vols, més no ab la il·lusió de la felicitat absoluia. Es precís que hi entrém tots dos per aquestos viaranys, segons tú t' ima-
