Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/249

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

nenas que las va perder petitas, Y en Cárlos, vosté ho sap prou, va morir als pochs dias de la mamá: fa ja dolze anys.

— Y crech ¿que ja era un home, quan Deu lo va volguer per Ell? ¿Y que era un bon fill y un jove de profit, estudiós, plé de porvenir? ¿No es veritat?

— ¡Es veritat!— feu la noya Gil inclinant tristament lo cap.

— Resultat del segon compte: Que haventse casat, es molt fácil trobarse á la vellesa, ab las mateixas condicions, de buydor, soletat, etc, etcétera, del qui ha permanescut solter...

¿Y donya Faustina Torras? — prosseguí don Pau ab matemática inflexibilitat — aquella senyora també amiga teva y meva, que fa set ó vuyt anys que 'l marit li fugí deixantla casi arruinada ab un fill idiota: ¿qué 'n sabs de la felicitat que li ha capigut á n' aquesta pobre dona en l' estat del matrimoni?

— ¡Oy, Jesús! ¡quina idea! — esclamá la Montserrat posant sa má esquerra sobre 'ls ulls, com esgarrifantse del pensament que s' havia ocorregut al doctor Valls.

— ¡Oh! es una cosa que afortunadament no es molt general... Ja ho sé... pero ¡qui s' hi troba... s' hi troba, noya!... Y en fi, aném á la darrera; continuá don Pau resolt á apurar fins al últim límit son programa d' analítica indagació. — Y donya Agustina Comas? ¿Y la meua pobre mare que després d' haver estat deu anys sense sapiguer res del meu germá gran, que en