Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/253

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

única condició en que la dona hi pot trobar la seua felicitat. ¡N' he vistas massa de llágrimes vessadas per haverse fet la il·lusíó de que las rosas no tenen espinas! Ja hi há alguns sers priviligiats, que alcansan la sort de trobar areslas que no punxan. Pero, ¿hi há algú que puga assegurarte que tu serás d' aquellas, pera mirarho com lo Non plus ultra de totas las felicitats de la terra?

La ditxa, en aqueixa vall, que l' esglesia anomena molt justament vall de llágrimas, no es lo patrimoni de un estat, ni de un altre. La nostra poca fé, lo nostre ergull, las nostres passions, son los qui conspiran en contra seua. ¡Nosaltres; nosaltres mateixos, som los nostres pitjors enemichs! Per més que 't sembli un sofisme, estigas certa de que moltas de las nostras penas las tenim tan sols en la imaginació. Sí, filla, sí; la major part de las vegadas lo nostre malhestar moral, es purament qüestió d' óptica, ja que pocas voltas nos creuriam desgraciats, si no fos la comparació ab los que creyém felissos y que sols Deu que llegeix en l' interior de cada hú, sab los quilats de verdadera felicitat, que atresora l' insondejable cor de cada individuo.

Ves, Montserrat, ves; — feu don Pau aixecantse de son silló de cuyro, en senyal de que sa conferencia havia acabat — ves á casa teua, recordant lo que acabo de dirte; llegeix sovint, meditantlos, lo llibre tercer de La imitación del sagrada corazón de Jesús, del Padre Arnoldo,