y Arenas de oro, un altre llibre tan petit de tamanyo, com gran y hermós per son fondo, y veurás corn embridas aquesta imaginació que se 't desboca y que molt més de lo que 't sembla te la clau de la teua felicitat. Y tan cert es lo que 't dich, que vaig a contarte un cás, que 't recomano lo tingues molt present, per la ensenyansa que 'n pots deduhir:
Fa quinse ó setse anys, que 's casaren ab poch temps, una del altre, duas amigas de la meua família-, una per anar a viure á Valladolid, l' altra á Barcelona. La d' aquí, la veyam sempre trista y malhumorada, fins que al cap de alguns anys de matrimoni, assentada en lo mateix silló que ttu has segut, vingué á dirme que estava resolta á separarse del seu marit.
— Pero tu deus tenir motius de molta entitat— vaig dirli jo — una separació matrimonial, no es com beures un vas d' aygua... Es precís que la cosa sía molt gran, que hi hajan mals tractes, que...
— Ja sé que no puch demanar lo divorci — m' interrompé ab vivesa — pero es igual: estich resolta á anarmen: ja estich cansada de patir y de consumirme. Figuris que desde 'l dia que 'm vaig casar, jo no he estat may mestressa de res. Jo no he tingut may cap diner. El meu marit s' entén ab tot; ho compra tot; ho fa tot... Ell dona 'ls diners á la cuynera; ell paga á la modista; ell compra las robas, las sabatas, los sombreros; tot lo meu y tot lo de las criatures; fins per betas y fils, tinch de esperar á sortir al vespre ab ell, pera comprarho!
