— Pero á tu 't falta menjar, ó vestir, ó...
— No senyor; no 'm falta res: ¿pero li apar que per una dona que no ha donat may un que dir, y es ja mare de quatre fills, es una cosa poch crudel, poch denigrant, no poguer disposar de rés, ni tant sols comprar un parell de guants, sense consentiment del meu marit?
Jo, com era natural, vaig procurar dissuadirla de son intent; vaig consolarla com Deu me va inspirar; pero tinch de serte franch, ho vaig ferho, pensant que sens ésser una dona desgraciada, ni molt menos, ja que la paraula desgraciada, ja t' he dit que no sempre s' usa ab tota la rahó, era lo que se 'n pot dir, una dona ¡ben mortificada!
Més, vetaquí que aquella mateixa tarde al sortir de la Catedral me trovo en lo carrer del Paradís ab la de Valladolid, que segons me digué feya dos ó tres dias que havia arribat á Barcelona.
Com era del cás, vaig preguntarli pe 'l marit, pe 'ls fills, pe 'l seu benhestar, etc, etc.
— ¡Ay, don Pau! — me digué ab veritable efusió— ¡soch la dona més felís de la terra! ¡Ja n' hi poden haver al mon de donas qu' estigan bé, pero tan com jo, li fio que no n' hi há cap més! Figuris que 'l meu marit, ¡es un ser! Ell s' entén ab tot; ell ho fá tot; ell ho compra tot: ell brega ab la cuynera, ab la modista, ab lo sabater, ab la planxadora, ab los mestres dels noys, ab tot, ¡enterament ab tot! Jo no sé may ni quan las cosas s' apujan, ni quan s'abai-
