Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/280

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

tres mesos de lloguer de casa ¡y jo no sé pas de que pagar, ni aquets, ni 'ls altres que vingan!...

— Vaja, vaja, Juliana, ja veig que estém fins al cap de munt... Paciencia! ¡paciencia y Deu provehirá!

— Ja fa molt temps, que Deu no se 'n recorda de mi...

— Vaja que aixó no es pas veritat — feu afectuosament donya Balbina. Y girantse envers las seuas duas companyes, que no s' havian atrevit á bestreure en la conversa, la senyora Agulló per desconeixer la situació de la pobre, que per primera volta visitava, y la Montserrat perque la emoció la tenia corpresa, las digué:

— Ab la pobra Juliana, fa molt temps que Nostre Senyor hi pensa; y ella es molt bona, y s' ho pren ab resignació; pero de tant en tant, s' exalta y ella mateixa s' engrandeix las cosas, y encara es pitjor. Perqué vaja, ab quatre anys que fá que es viuda y quatre anys que la Conferencia l' ajuda, es veritat que ha passat moltas penas, perque una pobra dona ab tres fills, (dos y un que se li morí l' any passat), pera pujarlos no més que ab lo seu guany, li costa molts fatichs, pero lo cert es que 'l noy que tenia nou anys, ja 'n te tretse; y ja es aprenent y guanya alguna coseta y cada dia guanyará més; y com Deu l' ha protegida per passar aquestos quatre anys, la protegirá d'aquí endavant si ella no's desespera...

— Jo ja ho voldria no desesperarme — feu la dona, bon xich aplacada, per las rahons de la