senyora Valls, — pero quan me veig que á sobre de totas las meuas penas, ara se m' hi afegeix la poca salut del noy, me desespero y 'm surto de tino y no sé lo que 'm dich ni lo que 'm passa pa'l enteniment. ¿Cóm vol que ho pensi, que 'l noy guanyará més, si 'l veig tan poca cosa y que 'ls remeys que 'l metje 'm diu que necessita per reforsarse, jo no 'ls hi puch comprar? ¡Tenir un fill malalt, y no poguerli donar lo que necessita per curarse, per viure, es horrorós!— afegí la pobra dona, rompent en un mar de plors.
— En los grans mals Deu ajuda — digué la senyora Agulló prenent per primera volta la paraula, tot aixugant duas llágrimas que li humitejavan los ulls.
— ¡Ay, á mí no m'ajuda ningú! — feu altra volta la dona plorant sempre— jo ja sé de molts pobres que tenen uns senyors que los hi pagan lo lloguer del pis. ¡Ay Deu meu! ¡Lo lloguer, que es lo que mata als pobres! pero á mi ja ho sab donya Balbina, llevat de vostés y la Beneficencia de la Parroquia, ¡ningú, ningú m' aussilia en res!
— L' aussilia Nostre Senyor que no l' ha deixada, ni la deixará may: que de totas aquestas llágrimas, n' hi fá en lo cel una corona, que tal volta no tindrem nosaltres, y que vosté si sufreix las seuas penas ab resignació, la disfrutará al costat del fill que ja hi té y d' aquestos dos si sap criarlos com Deu mana. ¡Vaja, no s' afligeixi més! que d' aixó sols se 'n treu ferse malbé 'ls ulls y esverar aquestas pobras criaturas, que necessitan que vosté las animi.
