— ¡Ay Deu meu! ¿Cóm volen que m' animi si ara á falta de penas, se m' hi ha afegit la d' aquesta criatura que está morta de necessitat, que li tinch de fer caldo y ¡mirin! ¡mirin!— repetí la Juliana altra volta bon tros exaltada, girant dessobre de sa falda la butxaca de las faldillas de la que 'n caygueren vuyt ó deu céntims.
— ¡Es tot lo que tinch á casa!
— Aixó ray, aixó ray— feu donya Balbina tot aixecantse y dirigintse á una porta del costat de l' arcoba preguntá:— ¿Es aquí en Quimet?
— No senyora — respongué la pobra, seguint darrera d' ella y apartant las cortinas de indiana. — He tingut de posarlo en lo meu llit, perqué á lo menos, aqui hi tinch márfega, que en lo seu catre no hi ha més que la tela...
— Pero dona, dona, ¿perqué no m' havia dit qu' en Quimet no tenia márfega? — esclamá donya Balbina, atansantse al capsal del llit del noy. — De la mateieixa manera que la Conferencia li doná la de vosté, li hauria donat la d' en Quimet...
— Com sempre tinch de demanar tantas cosas, ¡me fá pena, amohinar tant!... Y ja sap que la meua, si no hagués estat per la malaltia de la noya tampoch l' hauria demanada...
— Mal fet; mal fet;— digué la senyora Agulló, que junt ab la nevoda de mossen Jaume, s' havian atansat als peus del llit — vosté, tot lo que necessiti ho demana; nosaltres, no 'ns amohinem, sino de no poguer donar tot lo que voldriam. Pero si no 's pot fer tot, á voltas se fa una
