Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/283

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

Dolors Monctrdi de Maciá 277

mica... y val més una mica, que res. Márfegas, llensols, flassadas, la Conferencia no 'n te tantas com ne voldria; pero per una necessitat forta, ¡sempre n' hi ha alguna de mal desada!...

— Y donchs, Quimet ¿cóm le trobas?— preguntá donya Balbina al noy, qui al veure á las senyoras s' havia enfonsat en lo llit, cubrintse ab la manta, fins més amunt dels ulls.

— ¡Home! ¡Quimet! Respon — feu la mare, apurada, al veure que 'l seu fill, en lloch de respondre, havia acabat per taparse tot lo cap.

— ¡Deixil estar, que deu dormir! Un altre dia, quan estará més bo, ja coneixerá que lo que está fent, quan hi ha senyoras que l' estiman y que s' interessan per ell, no está gayre be ¡y no ho fará més!— digué somrihent donya Balbina. Y sortint de la arcoba y girantse envers á sa mare afegí:

— Avuy nosaltres anirém á avisar á la Caritat Cristiana, que li donará bonos de carn y gallina; mes com aixó ja no ho tindrá fins demá y al noy li convé 'l caldo, d' aquí á una hora, arribis fins á casa ab una olla mitjaneta y n' hi donaré per avuy. Demá ¡Deu provehirá! Y quan aquest noy estiga bo, s' haurá de veure si 'l pot seguir ó no l' ofici de manyá... A mi 'm sembla que te poca robustesa per aquest treball; y allavors n' hi haurém de cercar un altre...

— ¡Ay! ¡prou fa temps que 'l metje m'ho diu aixó! ¿Pero com ho haig de fer pobra de mí? Si ab las tres pessetes que 'm porta cada setmana, me trobo ab aquestos apuros ¿cóm ho