Donya Balbina contentíssima interiorment de las paraulas de la seua companya, en las que hi veya realisarse lo seu generós intent, doná 'ls bonos á la pobre, dos borregos á la criatura y 's despedí tot fentlos la promesa de tornar l' endemá á veure 'l noy.
La Montserrat que havia sortit de casa, no portant més que duas pessetes que havia tirat á la bossa, al ferse la col·lecta de la Conferencia, visiblement emocionada per la escena que acabava de presenciar y per haberse vist en la impossibilitat de socórrela, al tornar á pendre lloch en lo carrer entre sas duas companyas d' escursió esclamá ab la habitual impetuositat de son carácter:
— Conech que jo ¡no serviria pas per sócia de las Conferencias! Aixó tant sols se pot fer portant una butxaca ben plena, per remediar aquestos horrors socials...
— Lo mateix vaig dir jo la primera vegada que vaig fer visitas de Conferencia — feu calmosament donya Balbina.
— Y jo— afegí ab lo mateix ayre la senyora Agulló.
— A totas las senyoras que visitan per primera vegada se 'ls hi acut lo que acaba de dir vosté; pero quan se convencen que aixó, com la major part de las cosas d' aquest mon, qui las fá casi sempre es qui menos condicions materials té per ferlas, cambian de pensament.
— Perqué estarán en altres condicions que jo; perqué a falta de diners sabrán trobar com
