saludarlas en lo Balneari... Lo natural es haverlas ja visitat eixa tarde...
— Lo que jo 'ls asseguro — respongué 'l jove, sens contestar á la insinuació de la senyoreta Calcell — es que vostés están preocupadas, ja que jo he vingut exactament á l' hora de cada nit. Escolti 'l rellotje; van á tocar las deu y fa casi mitj quart que he arrivat.
— ¿No 'ls apar, que tardan molt aquestas senyoras? — preguntá desde la part esquerra de la viuda Calcell, donya Ramona Llansás intervenint en la conversa. — Encara que, per fer lo debut de la temporada, las noyas no deuhen acabar ab la seua toilette. ¡Ay, Deu las fassa bonas! Jo ¿qué vol que 'ls hi diga? per més que 'l seu pare s' ha esmerat en férloshi donar una correcta educació, sempre trobo que fan olor de mantegayre!
La Encarnació, la filla més gran de la senyora que acabava de parlar, la tocá lleugerament ab lo peu, en tant que deya en veu alta, tot girantse envers l' Arenas:
— Mamá, per Deu ¡no digui aixó! Ellas podrán tenir com tothom las sevas cosas ¡pero son molt bonas personas!
— Lo dir que fan olor de mantegayre, no vol significar que no sian bonas personas, Encarnacioneta— saltá maliciosament la senyora Gori.— Com vosté ha dit molt be, ellas podrán tenir las seuas especialitats, pero ¡á bonas!... ¿No 's recorda, Paulina— afegí la nova apologista de la familia de don Joaquim Bach, dirigintse
