D. Joaquim contragué un bon xich més sa boca torsada y volgué parlar, frisós de treure á fora lo debassell de ideas que s' apilavan á sa pensa, davant de la nova, tant dolorosa com inesperada, que acabava de rebre; mes l' esfors de la voluntat s' estrellá al contacte de la impotencia física, y sos ulls, únichs membres que 's movian á son impuls, guspirejaren de aytal manera y sapigueren espressar tant clarament l' anguniosa exaltació de sa ánima empresonada, que donya Francisqueta sentintse refer á la vista d' aquell sufriment major que 'l seu, que á la fí podia esplayarlo á sa voluntat, digué:
— ¡Asserenemnos, Bach, asserenemnos; y tal volta Deu nos inspiri lo que havém de fer! Tu, tranquilisat, y del modo que pugas, orientant... Encara faltan horas pera 'l tren de la tarde... aném pensant... ¿Que 't sembla, si tu 't quedessis ab la Quima y jo me 'n hi anés ab en Joan?... ¡No t' exaltis! No ho vols... no tingas por... ¡No 't deixaré!.. Cercarém, cercarém, entre 'ls coneguts lo qui 'ns sembli qui hi podria anar ¿veritat?
En Bach mogué 'l cap en senyal d' afirmació, y donya Francisqueta comensá á passar revista de tots los amichs y coneguts; pero don Joaquím que per sa mateixa manera de sentir, judicava molt justament de la dels altres, y que ab lo poch temps que portava de malaltia havia pogut veure de la manera com havian anat desapareixent las relacions de la casa,
