Vés al contingut

Pàgina:La Montserrat (1893).djvu/40

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

de nou pams, essent tan fornit com alt y ab uns colors que hauria envejat un fill del Nort, acatava lo parer de la mamá, contestantli ab gran vehemencia:

— Te molta rahó, senyora. Pe 'l meu modo de veure, crech que á las senyoretas la mellor classe d' adorno que se 'ls pot ensenyar es la destresa en la cuyna... Estiga certa que jo, si algun dia 'm caso, estaré molt més satisfet de que la meua dona entengui en la condimentació d' un bon beffteach, que en ferme sentir irreprotxablement una creació de Mendhelsson.

Aquestas y altras apreciacions per l' estil se sentian en los diferents rotllos escampats per lo saló, essent en major número, las conversas parladas en idioma espanyol, del que se 'n feya us, no tant per las familias castellanas y americanas que estiuhejavan á Larrua, sinó perque á aquella flamanta societat, li semblava que adquiria majors graus de distinció, expressantse en una llengua enmatllevada, en la qual més de duas voltas s' hi havian fet traduccions com las següents:

Habla usted como un libro, Miarons. Se ha d' haser la salida al campo; pero con la condision de haserlo todo campestre... nada de comer pollos ni perdisas; costillas y tornillos de cepa.[1]

Sens dubte que als nostres llegidors, los hi costaria endevinar que per tornillos de cepa

  1. Rigurosament histórich