java sos vestits, s' atansaren pera rodejar lo carruatje de la familia Bach.
Don Francisco sigué 'l primer en baixar y apenas hagué donat la má á las senyoras pera saltar en terra, se trobá devant seu á donya Mercé Calcell, que portava del bras á sa filla Felissia, que la seguia á peu coix.
— ¿Que s'ha fet mal la senyoreta? — preguntá en Cuberta, acostantse á las duas senyoras.
— Ca, no ha estat cosa... una girada de peu que s' ha donat al baixar del carruatje... De primer moment ni casi se'n ha sentit, pero ara no pot caminar sens apoyarse... casi estich tentada de tornárnosen á casa... Jo no 'm veig ab ánimo de portarla del bras tot lo camí... y la pobreta está desconsolada, de no poguer fer aquesta escursió que fa tants dias somniava!
— Si vosté m' ho permet — digué atentament en Cuberta — jo tindré molt gust en ajudarla á portar á la font tan preciosa cárrega. Lo senyor Gori que es médico, pot veure si la cosa es d' importancia, y si 'l caminar no li pot ésser perjudicial, jo tindré un veritable goig en ferli de caballero.
—¡Aquesta dona 'm faria perdre! — exclamá de baix en baix don Joaquím dirigintse á la Teresina y á sa muller que, plenas de sorpresa, acabavan d'escoltar la manyosa sortida de la viuda Calcell.
Un sol moment li bastá á la filla gran d' en Bach pera posarse en situació, y, atansantse á
