podia caminar sinse caure en el fondo de les simes obertes per la tempestat y els huracans.
Els rius que servien de muralla al infern serpentechaben de una manera tan impetuosa que conturbaben la vista y aterraben el cor. El Erebo portaba l' aigua negra y despedia un vapor espés y corrupte qu' era imposible resistirlo. El Aqueronte desembocaba prop de mosatros, formant al caure una espumosa catarata, y els esguits qu' alcansaben á tocar la nostra boca amargaben com la ciucta ó la fel, per lo que comprenguerem qu' era el riu de l' angustia y del dolor. El Cócito, format per les llágrimes dels malvats corria també desenfrenat y revolt á la par del Flegetonte, y al desbordarse en serts punts, pareixia qu' anhelaba apagar en el caudal de les sehues llágrimes el foc d' este riu abrasaor. Sols el Leteo desembocaba silensios en la llaguna Estigia, en la que les aigües se menechaben melancólicament.
Horrorós era el panorama qu' es presentaba á la nostra vista, y el nostre esperit s' encontraba ya tan decaigut qu' era imposible podermos determinar á penetrar en la mansió de tots els mals. Afortunadament verem surcar per la llaguna Estigia la trista barca de Caronte carregá de reprobs y l' anarem seguint en la vista hasta qu' aplegá al port de eterna condenasió, en el que desembarcaren les desgrasiaes víctimes que portaba.
Este insident, encara que trist y desagradable, despertá la nostra curiositat y mos dirichirem al punt del desembarc per vore si coneixiem á alguns dels viachers; pero cuan aplegarem y' habien entrat en l' infern.
En el ducte de si la porta que teniem á la vista seria ó no la destiná pera entrat les visites de cumpliment, pensarem esperar, per si teniem ocasió de preguntaro; mes volgué la sort qu' obriren el postic en aquell instant y s' acostarem pera entrarmos.
Fon la furia Tisifone la que mos resibí y á la que li entregarem les nostres cártes ó credensials.
