Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/20

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Sovint, quan els pescadors anaven a la pesca a l'encesa sentia que deien bé del princep, i se sentia ditxosa d'aver-li salvat la vida quan anava saccejat i mig mort en mig de les onades, i s recordava amb quina joia avia estret el seu cap sobre l seu pit, i l'avia cobert de petons. Però ell no sabia res de tot això, i no podia consolar-la.
 Com més anava més estimava els omens, i més desitjava poder viure entre ells, el món dels quals li semblava més gran que l seu. Ells podien vogar en navilis sobre la mar, assolir les altes montanyes fins als nuvols; llur país, amb els boscos i els camps, s'extenia més enllà dels esguards. Hi avia tantes coses que volia saber, i a les quals les seves germanes no podien respondre! Va anar a trobar la seva avia, que coneixia molt bé l món de dalt: el nomenava el país del damunt de la mar.
 — Quan els omens no s neguen, ¿poden viure eternament? — va preguntar ella. — No moren com nosaltres dins la mar?...
 — Sí — va dir la vella: — han de morir, i la llur vida no dura pas tant com la nostra. Podem viure trescents anys; però,