— No — va dir la vella — si es que un ome no t'estimi fins al punt que siguis més, per ell, que pare i mare. Si't dóna tots els seus pensaments i tot el seu amor, i que un clergue posi la teva mà dreta dins la seva per unir-vos per sempre més, la seva ànima passarà en tu i obtindras una part de la felicitat reservada als omens. Però això no pot ser; aquesta cosa que trobem tant bonica aquí baix a la mar, la nostra cua de peix, passa per lleig a la terra. Per ser bonic entre els omens, cal tenir dos peus pesants que nomenen cames.
La sirena va sospirar i va mirar tristament la seva cua.
— Vine — va dir la vella. —Anem's-en a divertir. Dancem i saltem durant els trescents anys de la nostra vida. Vertaderament ja n'hi ha prou. Apa, vine! Aquesta nit hi ha un gran ball al castell.
Com de fet, s'avia desplegat una magnificencia de la qual no pot tenir-se la més petita idea a la terra. Els murs i els sostres de la gran sala de dança eren de vidre espès, però transparent. Centenars de muscles gegantins, vermells i verds, estaven
Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/22
Aquesta pàgina ha estat revisada.
