Era una noia ben extranya, per altra part tranquila i seriosa. Quan les seves germanes mostraven els objectes meravellosos enfonsats amb les naus englotides, no li feia goig, fòra de les seves flors roges com l'esclat del sól, sinó una bella estatua de marbre caiguda un dia al fons de la mar, un gentil noi fet d'una pedra blanca com la neu.
La princeseta va plantar prop de l'estatua un salzer d'un rosa vermellenc. Va créixer meravellosament i ben aviat va ser cobert de fullatge que sobre la sorra blava, donava una ombra violacia. Però ·l més gran plaer de la sireneta, era sentir parlar dels omens que vivien damunt d'ella. Era necessari que l'avia li contés moltes vegades tot quant sabia de les naus i de les viles, dels omens i dels animals. Allò que li semblava verament meravellós, a la princesa, era que les flors de la terra tinguessin olors (car les de la mar no ·n tenien pas); que les forestes fossin verdes i que ·ls peixos poguessin cantar tant joliuament sobre ls arbres que un om ne quedés ple d'encís.
L'avia nomenava peixos els ocellets.
Pàgina:La dòna d'aigua i altres contalles (1911).djvu/5
Aquesta pàgina ha estat validada.
