Pàgina:La declaració d'amor (1917).djvu/6

— 6 —

Lluis

¡Oh, qui sab!

Nuri	¿No coneix vostè mateix que vostè no s'ho mereix? Vaja, tregui-s'ho del cap. (Pausa.) Doncs ja que té tanta por, digui, ja seré callada... ¿Ja'n té alguna de triada, per a estimar-la de cor?

Lluis

Ja veurà...

Nuri	¡Còm, se n'amaga! ¿Què potser jo la conec?

Lluis

Conèixer-la, sí... (¡ja ho crec!)

Nuri	(Veiam si desfem la vaga.) ¡Mira, mira!... ¿Ja la té? ¿Es baixa, o bé bona mossa? ¿Potsê és morena o bé rossa?

Lluis

No, no... Es com ara vostè.

Nuri	Doncs, home, deixi's d'historia, va i li diu, sense reparo.

Lluis

Té raó... (Ara'm declaro.) (Decidit.) Nuri!

Nuri	Què? (Amb ansietat.)

Lluis

¡Quina memoria! (Avergonyit.) No sé que li anaba a dî. (Ai, senyô, i que soc gallina.)

Nuri	Si la Nuri ho endevina, ¿li dirà vritat? (Amb picardia.)

Lluis

¡Sí, sí!...

Nuri	Doncs, miri, jo apostaria que vostè anaba a ensajar-se del modo de declarar-se.

Lluis

No era això; també ho diría... M'ha fugit, i no sé còm. (Pausa.) ¡Ha volat!

Nuri	Oh! ¿Li ha volat?

Lluis

Sí; no sé que m'ha passat.

Nuri	Li ha volat com un colom. Per si ço que anaba a dir necessita reflecció vaig a dar-li l'ocasió perque ho puga retenir. Quan torni, ja m'ho dirà. ¡Quina memoria més mala! M'arribo fins a la sala que haig de veurer la mamà. (Se'n và.)