Pàgina:La declaració d'amor (1917).djvu/7

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.

— 7 —


ESCENA III

Lluis, sol, que ha quedat parat

(Pausa.)
Ja soc molt bé un poca pena.

¿Jo, tot un jove advocat,
trobar-me tan apocat
al devant d'aquesta nena?
Jo crec que'l millor sería
que això fos tot al revés;
que la noia és declarés.
Caram, quin cambi hi hauría.
Perque si's casen apenes
set o vuit, i alguns parents,
allavors els casaments
ja seríen per dotzenes.
El clero, amb tan de trasbals,
és veuría precissat
a fer com l' Oli Salat,
posar per tot sucursals.
I com ja seria llei,
clâ, tothom és casaría,
i allavors no's trobaría
cap soltera per remei.
Però, ara, no sé com és,
l'home té més reflexió.
No s'atreveix, fa com jo...
vaja que'ns hi pensem més.
Si ella, ara, pensés com jo,
trobant amb mí un bon marit,
ens casabe'm tot seguit...
i endevant la professó.
Al cap d'un any, un nen ros,
que sería'l nostre encant;
i anant seguint endevant
fins que ja'n tinguessim dos;
tot el demés ¡al dimoni!
Ella és rica, jo soc ric...
¿doncs què'ns falta? El mès bonic;
que es juntant-se'n matrimoni.
Però'l més empalagós