Pàgina:La fabricanta (1904).djvu/248

— Per lo que haig de dirte, no necessito llum.
Encara que la senyora Grau estava prou acostumada á l'habitual aspror del seu germá, sa terquedat en quedarse allí, sa visita en aquella hora y un cert no sé qué, en sa cara y en sa veu, li feren temer que alguna cosa extraordinaria li passava, y fent signe á la criada pera que se'n anés, preguntá ab un xich de sobressalt:
— Peró ¿qué tens?... ¿Qué't passa? ¡Digas!
En Corominas que s'havía arrecerat en un dels telers de la quadra, y que, apoyat als montans, feya rodar entre sos dits lo barret que s'havía tret al entrar, no torná resposta, per lo que la seva germana digué ab major impaciencia:
— Home ¡parla!... ¿Digas que tens?... ¿Qué vols?...
L'interrogat restá encara un moment en silenci; y tot de sobte, com si las paraulas li cremessin los llavis, mormolá rápidament:
— Sapiguer si á casa teva, hi haurá lloch per la meva filla.
— Per la teva nena?... Per la Alicia?... ¿Qué us té la verola'l noy?
Aquesta vulgar sortida, la única que en aquell moment podía ocórres á la admirada pensa de la Antonieta, desconcertá encara més á n'en Corominas, que, en lloch de respondre, comensá á caminar nerviosament amunt y