Pàgina:La filla del mar (1900).djvu/107

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.


MARIONA

Bueno, ja escrich.

(Lo lloch ahont enrahonan Pere Mártir y l' Agata té de ser lo més lluny possible d' ahont hi ha la taula ab Mariona y Cinquenas.)

AGATA, interrompentse de cop.

A quanta gent la deus haver ensenyada, oy?

PERE MARTIR

A ningú; malviatje 'l mon dolent! T' ho juro. Y aixó que sempre l' he sapiguda. Y moltas vegadas, quan he estat trist y sol, me l' he cantada jo mateix, baixet, casi sense dir re, saps? Y m' aconsolava.

(La Mariona á estonas observa, neguitosa sempre, á Pere Mártir y Agata, sense poder sentir lo que diuhen.)

AGATA, de cop

Ay! Ara voldría aguantar á algú, á la Mariona... A algú pera ferlo adormir cantantli.

(Anant d' una banda á l' altre balansejant los brassos y cantant molt baixet com si fés adormir una criatura.)

PERE MARTIR

(Está llest: avuy es l' últim cop que veuré á la Mariona, y ab aquesta m' hi caso; y prou bojerías.)

AGATA

Tu estás tristot; y jo no vuy que ho estiguis.

PERE MARTIR

Sí qu' ho estich, y es perque t' estimo tant, tant, Agata, que no voldria qu' ho sapigués... ningú que t' estimo. (Per la Mariona.)