Pàgina:La filla del mar (1900).djvu/107

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.
MARIONA

   Bueno, ja escrich.

(Lo lloch ahont enrahonan Pere Mártir y l' Agata té de ser lo més lluny possible d' ahont hi ha la taula ab Mariona y Cinquenas.)
AGATA, interrompentse de cop.

   A quanta gent la deus haver ensenyada, oy?

PERE MARTIR

   A ningú; malviatje 'l mon dolent! T' ho juro. Y aixó que sempre l' he sapiguda. Y moltas vegadas, quan he estat trist y sol, me l' he cantada jo mateix, baixet, casi sense dir re, saps? Y m' aconsolava.

(La Mariona á estonas observa, neguitosa sempre, á Pere Mártir y Agata, sense poder sentir lo que diuhen.)
AGATA, de cop

   Ay! Ara voldría aguantar á algú, á la Mariona... A algú pera ferlo adormir cantantli.

(Anant d' una banda á l' altre balansejant los brassos y cantant molt baixet com si fés adormir una criatura.)
PERE MARTIR

   (Está llest: avuy es l' últim cop que veuré á la Mariona, y ab aquesta m' hi caso; y prou bojerías.)

AGATA

   Tu estás tristot; y jo no vuy que ho estiguis.

PERE MARTIR

   Sí qu' ho estich, y es perque t' estimo tant, tant, Agata, que no voldría qu' ho sapigués... ningú que t' estimo. (Per la Mariona.)