Pàgina:La filla del mar (1900).djvu/108

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


AGATA

   Y aixó 't posa trist? Donchs á mi 'm dona una alegria més regrossa! Y tant se m' endona que ho sápigan! Perque, qui m' ho havia de dir á mí que vindría un temps en que m' agradés tant ser al mon! Y aixó que ara 'l mon es més petit. Mira: está entre tu y jo: va d' aquí á aquí, y prou. (Va desde 'ls ulls d' ell als d' ella.)

PERE MARTIR

   Sí, Agata, sí; y quan tu 't vas acostant y 'ns mirém aixís, el mon se va tornant encara més petit. (Acostantshi ell.) Y ves ahont es el mon y el cel y tot entre nosaltres... (Va á besarla á la boca.)

AGATA, apartantse.

   No, aixó no! Y no hi tornis!

(Ella li pega á la boca ab una rosa que té á la má, rihent.)
MARIONA, adonántsen.

   No escrich ni compto més jo!

CINQUENAS

   Vaja, dona!

(Torna a seure Mariona al veure qu' ells s' han separat.)
PERE MARTIR

   Sí, sí, Agata, sí, perdónam, que ja ho sé que tu no ets com las altras, ni jo ho vuy ser com era. (Ella mitj avergonyida va arrencant ab los llavis fullas de la rosa.) Que á mi, qui m' ho havía de dir, Agata, que prengués en sério moltas cosas! L' estimar á una dona! Perque jo avans no hi veya, com t' ho diré, sino vanitat en que coneguessin els meus amors, sabs? Y ja ho sentía á dir jo que s' estimava d' una altra manera que no era pas la meva, pero jo no ho creya.