Pàgina:La filla del mar (1900).djvu/157

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.





ESCENA IX



AGATA, després PERE MARTIR


AGATA

   Aquí, en aquest lloch, me vá parlar aquell día; y allí esmolant la fitora... (Pausa.) La fitora?... (Pausa: després corre á buscarla sota la escala, ab feréstega alegria.) Ah! Ja la sé! Ja la tinch! Es aquí, aquí, qu' es meva. (Besantla.) Meva! Tota la vida que 'ns fem ella y jo, que som com mare y filla y 'ns estimém, ens estimém! (Bressantla en sos brassos com si fos una criatura y cantant á mitja veu.) «Qué li donarém á la pastoreta, qué li donarém...» (Llensa la fitora escupint rabiosa.) Eh! Qué estich cantant! Si aixó m' ho deya ell quan m' enganyava! Fora, tot fora! Ell y jo y la Mariona! Oh! Y quína rabia que li tinch á la Mariona! Sino que á ella no la puch matar perque sos pares me salvaren la vida... Allá, en aquest mar, d' ahont devegadas sento veus que m' hi cridan, com si hi hagués quedat per sobre la veu de mos pares. Filla! Filla! Ah! quina alenada més grata que m' arriba! (Descordantse 'l coll y 'l pit pera rébrela millor.) Y cóm se m' aixampla 'l pit al respirarla! El mar sí que m' estima! Aixó se n' entra á l' ánima! Aquí á terra miserias y llágrimas y mort: allá la pau ab els meus, sens angoixas, ni mentidas! Eh! Per qué veure més á aquest mal home? Que s' afarti de goig, que ja está be entre la gent com ell! (Ha llensat lo mocador del coll que-