Agata, ara que comensa 'l teu gran dia com te lluheixes ab la fitora!» Perque avuy hem pescat á la encesa. «Que com me lluheixo? Ja ho veuréu ara!» Jo que m'he posat dreta á la prora, he engrapat l' eyna, m' he senyat, y á mirar sota meu dintre de l' aygua. Tot era quiet: ni una manxada de vent, y 'l mar planer, planer qu' una hi caminaría per sobre. Vetaquí que al cap d'un Parenostre 'm veig venir á la clara de l' aygua, cuhejant com una senyorassa, y més contenta! una surella; y rás, fitora avall; y rás fitora amunt: la surella clavada. Y l' ull viu altre cop! Calleu, calleu, qu' ara vé un retxetó més botzo y presumit! Semblava 'l senyor notari de vila: y rás, enmitj la esquena, y al cove. (Molt exaltada y festosa) Y després me veig que pujan á la llampa de l' aygua dos peixets més aixerits, que tant aviat eran de plata com d' or, l' un semblava que festejessin y s' anessin dihent cosas bonicas! Jo que poch á poquet he anat retirant la fitora perque no s' espantessin els pobrissons, y 'm deya mirant al més xicarró: «Aquest ets tú, Agata.» Y mirantme al altre que semblava que fos l' home, y que fes l' ullet: «Aquest es... es...»
Sí, sí; qui 't semblava, qui?
L' altre? L'altre 'l xicot que á mí m' estimará algun dia, vaja.
A tu? Un xicot? (Totas se 'n riuhen.)
A mí, á mí. Qu 'us penseu que no hi haurá may nin-
