Pàgina:La filla del mar (1900).djvu/64

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


(Ara tothom s' hi ha anat fixant y rihent.)
LLUISETA

   Mírat que t' esgarrapará!

MÓLLERA

   Pere Mártir, que t' embruixará qu' es heretje!

AGATA, apartant rabiosa al Pere Mártir

   Quí ha parlat ara, quí? Quí m' ha dit bruixa y heretje? Un home ha sigut: ahont es?

(En Baltasanet prova en vá de posar ordre.)
MÓLLERA, rihent.

   Donchs jo he sigut: qué hi ha?

PERE MARTIR, apartant l' Agata.

   Hi ha que t' encaris ab mi ara. Au, valent! tórnaho á dir si gosas! (En Baltasanet conté á l' Agata.)

MÓLLERA

   Es que...

PERE MARTIR, fentlo alsar per forsa.

   Alsa, aixécat! Y, veyam, á dirho! A provarho, valent!

BALTASANET

   Pere Mártir, s' han acabat las rahons! (A Móllera.) Tu al teu lloch! Y á seure tothom. Y á n' aquesta se la respecta y se la estima... com nos hem d' estimar tots nosaltres, y com estimem aquesta mar que 'ns dona 'l nostre pá de cada dia, perque d' ella vivim. Bó, ja n' estaríam de ben posats que tinguessim tan malas entranyas! No vé ni un alé de vent, ni una sola onada á la platja que Deu Nostre Senyor no la envihi: donchs quan éll nos enviá l' Agata, éll sab perque la enviá; potser perque confiá en nosaltres pera que obrintli 'l nostre cor á la estimació li obrissim las portas del cel que pera ella fins á tal dia com avuy eran tancadas. Jo