Pàgina:La nacionalitat catalana (1906).djvu/38

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

na, que ploravan humiliada malmesa, d' aqueixa llengua que cercaven amorosament per valls y montanyes, escorcollant la memoria del poble y les obres de les generacions pasades; eren els pacients confegidors de pergamins, abocats sempre al passat aont veyen una Catalunya lliure, forta, gran; eren els copiadors de cançons, els registradors de pedres velles, els fervents admiradors de catedrals y monastirs, buscadors de l'or pur de la tradició catalana.
 Els uns deyen que la llengua era la patria y la proclamaven reina, yens la ensenyaven cuberta ab un mantell de pobles, tallat per la espasa del gran Rey en Jaume; altres deyen que qui fa'ls pobles és la historia y ens retreyen els bons temps de la nació catalana; altres volíen que fos la literatura, l'art, les costums... Y tots teníen raó y tots alhora.
 De llurs cants y pergamins, infolis, coleccions y fotografíes anava sortint la afirmació capital del ésser de Catalunya. Però no n'hi havía prou. La obra era incompleta. L'ésser de Catalunya seguía encastat com els pòlips del coral al ésser castellà. Era una unitat, però no s'adonaven de que estès separada de les altres. No'n veyen la separació, no la sentíen. La força del hábit, del ambient y de la educació feyen en