ralment, suaument, a la escola dels romanistes alemanys, a la famosa escola històrica.
Al caliu d'aquesta escola, en la forma característica catalana que den Permanyer y Tuyet y en Duràn y Bas va rebre; va ferse la nostra educació jurídica. Ens parlaven del dret com d'una cosa viva, que va produint la consciencia nacional, espontàniament, per una evolució constant; ens deyen que'l dret com la llengua són manifestacions del meteix esperit nacional. No sabíem, no trobavem explicat què era ni còm era aqueix esperit nacional, però ho endavinàven. El dret de Catalunya, aquell dret viu, la historia ens ensenyava que era no més una branca del dret total de Catalunya: Catalunya tenía un dret propi; Catalunya tenía una llengua propia; donchs Catalunya tenía aqueix esperit nacional misteriós que al devallar dels segles va infantant y renovant el dret y la llengua...
Y aleshores furgaven en el nostre esperit pera trobarse les dues idees mares de la nostra formació intelectual y sentimental. Aqueix esperit nacional tret de la escola s'acostava al sentiment de patria despertat pels historiadors y els poetes. Els historiadors ens parlaven de la nació catalana, els poetes de Patria, els juristes de esperit na-
Pàgina:La nacionalitat catalana (1906).djvu/44
Aquesta pàgina ha estat revisada.
