La noia el va cridar i li va dir:
—Ramió, fill del rei, reposa dins la meva cabana i menja un bon bocí de pa tou.
Ell es va quedar molt sorprès que aquella donzella el conegués i li va dir:
—I com és que saps el meu nom?
—Sé també que a tu, fill del rei, et fan pelar patates, mentres els teus germans van vestits d'or i pedreríes. Sé que ells tenen dues princeses que els estimen, i tu no tens ningú que t'estimi encara que ja tinguis vint anys...
En Ramió es va mirar dins l'espill del riu i es va veure tan lleig, que no va fer altra cosa que mostrar la seva figura dins de l'aigua a la noia, dient tristament:
—Qui vols que m'estimi a mi?...
—Aquella que sap mirar a través dels ulls la bondat de l'ànima!...
Quan va haver reposat dins de la barraca i va haver menjat el seu bon bocí de pa tou i begut l'aigua fresca, la noia li va dir:
—Ara vas pel mon a cercar la seda més subtil per entregar-la al teu pare dins d'un any i un dia. Jo te la donaré i triomfaràs aquesta vegada, només que amb la teva bondat, per sobre dels munts d'or i dels cors foscos dels teus germans.
En Ramió tot era mirar a aquella noia que ho sabia tot i li semblava que el sol penetrava dins de la seva ànima perquè se
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/121
Aquesta pàgina ha estat validada.
