Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/135

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


s'adormiria cap vespre al seu llit sense dir un pare-nostre per ell. I ella no s'el descuidava mai, perquè era molt obedient i li agradava de pensar devotament un xic, abans de dormir-se, amb aquell pare que no havia conegut i que la seva mare es posava trista quan ne parlava.
 La noieta i la seva mare eren pobres i vivien en una caseta no gaire gran, en l'únic carrer del poblet de muntanya. Però, encara que fossin pobres, a dins tot era ben net i endreçat i la noieta amb els seus vestits humils era més graciosa que les noies més riques del poble.
 La seva àvia no vivia pas amb elles, sinó en una casa al mig del bosc, així és que per anar de l'una casa a l'altra s'havia de fer un bon tros de camí entre les soques solitàries dels grans arbres que no deixaven entrar-hi la llum del sol.
 Aquest camí la noieta el feia cada dia, perquè passava les tardes fent companyia a la seva avia i tornava a casa seva nit entrada, pel caminet ombrívol del bosc. A l'istiu s'entretenia collint maduixes i fent poms de violes boscanes i corrent i saltant per l'obaga fresca de les velles arbredes.
 A l'hivern tenia de trepitjar sovint la neu en el seu caminet de cada dia. I perquè anés més abrigada la seva mare li va fer una caputxeta de llana ben calenta, tota roja. Els peuets dins la palla dels esclops, la