caputxeta ben aixerida, es perdia entre la neu que omplia el corriol de la caseta del bosc, com una rosella de juny florida per miracle en la fredor de la terra hivernal.
La tarda de Nadal la seva mare li va donar els presents per l'àvia. Li va posar dins del cistell un pa calent, una gerra de mel, una altra de mantega, un pastiç que feia bona olor de cosa dolça i un pollastre ben rostit. La bona dona va cobrir totes aquelles coses amb un tovallò ben net de bugada i va dir a la Caputxeta Roja:
—Porta això a l'àvia i no et torbis, perquè tenim de sopar aviat i anar a la missa del gall.
La noieta va besar dolçament a la seva mare i s'en va anar camí del bosc ben contenta.
Havia nevat tot el dia i era molt fàcil de perdre el corriol per algú que no fos tan pràctic com ella en trobar el seu pas de cada tarda. Ella no tenia por, perquè era valenta i decidida. Feia un fred quiet i no es movia ni una fulla. I l'aixerida caputxeta vermella es perdia entre la blancor de la terra de la qual s'alçaven les soques negres dels arbres alts i severs com a soldats que fessin guarda.
La noieta va veure brillar de cop uns ulls i una llengua moure's entre unes dents afilades, com ensalivant un bon tall de carn fresca. Era Mestre Llop que li va dir, graciosament:
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/136
Aquesta pàgina ha estat revisada.
