l'altre, per fer la mateixa misteriosa fi. I la pobre gent del poble es miraven amb pietat a la promesa de cada primavera, que es passejava felíç del braç del noble senyor.
I aquest misteri va durar set vegades i en set anys la gent del poble varen veure arribar, del braç del senyor, set promeses joves i gentils misteriosament desaparegudes.
Com havia pogut aquell noble senyor encisar a set dones? Tenia, ademés de la seva bella figura, de la seva joventut i de les seves riqueses, una gentil barba-blava que era la única del mon. Per això tothom el coneixia a la cort del rei de la ciutat amb el nom de Barba-Blau.
Al voltant de les seves misterioses aventures es va fer una llegenda terrible. Però sempre trobava alguna noble dama que se l'estimava prou per oblidar que altres dames havien desaparegut al seu castell. Quan ell les mirava amb els seus ulls blaus, que reflectien la bondat i la dolçor, totes haurien volgut trobar-se al lloc de l'elegida del seu cor.
Ell passejava entre l'admiració de les dames de la cort la seva barba color de cel tota riçada de mil bucles gentils.
Quan algú el recriminava del seu procedir, ell deia, amb la seva veu plena de modulacions de bondat:
—Dia vindrà que jo podré desfer la llegenda de la meva crueltat. No soc pas dolent
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/144
Aquesta pàgina ha estat validada.
