Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/147

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


seus peuets de joguina, el poder repartir ella mateixa la caritat ais pobres, i aquella petita esglèsia de poble on pregava al costat dels seus pares.
 I amb tot i aquestes petites enyorances d'infant, Melisén no és què estés descontenta de la protecció de la vella cambrera major de la reina. I tampoc estava descontenta d'anar vestida com una gran dama amb robes brodades d'or i dançar entre l'homenatge rendit dels més nobles cavallers del reialme.
 Però, totseguit que va coneixer a Barba-Blau ja s'en va sentir enamorada i es va decidir que seria aquell i cap més l'elegit del seu cor. No va pas escoltar les coses que li deien de la seva crueltat i de la desaparició de les seves set promeses pocs díes abans del casament. Ella sempre deia:
 —Això no pot ésser veritat. La bondat dels seus ulls no pot mentir. Serà la desgràcia que el persegueix, i sobre això ell no hi té cap culpa. Però que ell porti set crims a la conciència, com vosaltres me voleu fer entendre, això no ho puc creure pas!...
 La vella cambrera major de la reina li deia així:
 —Al menys, ja que no vols entrar a la raó, néguet a anar al seu castell quan ell t'ho digui!...
 —Això no estaria pas bé, bona protectora meva. Tinc en ell una confiança tan absoluta