—No temis, Mioliu, que encara que t'hagi tocat la part més pobre de l'hisenda del teu pare, jo t'asseguro que seràs més ric que no pas els teus germans, que, fet i fet, no son altre cosa que pagesos!
—Diguem doncs, bon gat amic meu, que tinc de fer?
—Amb els primers diners que guanyem et compres unes sabates per a tu i unes botes per a mi.
—Vaia una ximpleria! Jo no necessito pas sabates perquè ja vaig molt bé descalç i tu tampoc les necessites, gat, perquè no podries pas saltar per les teulades!
—Això de corre per les teulades està bé pel gat miserable que jo he estat fins ara. Però aviat seré un gat il·lustre i jo crec que les meves botes, encara que em facin un xic de mal, passaran a la història!
Van caminar, caminar, fins que van arribar a una rica hisenda i allí en Mioliu, sota el consell del gat, va demanar treball. Els hi faltava un pastor i li van encarregar la guarda del remat. En Mioliu i el gat passa ven el dia a la muntanya i l'amo i el gat s'adormien l'un al costat de l'altre i es partien germanivolament el seu menjar.
Un dia, el gat es va quedar una bona estona dret al mig del prat on el remat pasturava l'herba fresca, i va dir a en Mioliu:
—Agafa el tràmec i fes un clot aquí
—Perquè vols que faci aquest clot?...
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/155
Aquesta pàgina ha estat revisada.
