Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/156

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —Cava ben fons i ja bo veuràs.
 En Mioliu comensa a cavar i troba mes de deu gerres plenes d'unces d'or. En Mioliu no se les volia quedar, perquè deia que no eren pas d'ell. Però el gat va tranquilitzar la seva conciència, dient que ell savia que aquell tresor era allí, per premiar el treball honrat d'un pastor.
 En Mioliu, sota el consell del gat, va comprar aquella gran hisenda. I ja el tenim a ell amb sabates i al gat, transformat en Mestre Gat, posseïdor de les seves botes il·lustres.
 Li feien un xic de mal i deia que només se les posaria que per fer visites de compliment a les cases dels grans senyors del mon.
 —Però d'on te venen, Mestre Gat, aquets fums de noblesa?... Jo, l'amo d'aquesta rica hisenda, no soc altra cosa que un pagés, per ventura?...
 —Dèixem fer a mi, que aviat seràs el marqués de Mioliu!...
 En Mioliu s'en reia de les pretencions de Mestre Gat. I treballava a fer enriquir la seva hisenda i comanava com un home molt entés tot un poble de segadors i de veimadors i de gent que portava a la muntanya els seus immensos pasturatges.
 Un dia va dir a Mestre Gat:
 —Mestre Gat, ara que ja soc ric me voldria casar.