Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/158

 —A quí saludeu amb tanta reverència?
 —Al nostre amo, el senyor Mioliu, el més ric del país!
 Alesbores el rei va dir al seu Intendent Portador de la Gran Clau dels Tresors Reials:
 —Veus-aquí l'home que em convé. Tu invíte'l a palau a un dinar. Fes matar deu oques, perquè d'oques encara n'hi han, i fes que Elianor mateixa les cuini d'aquella manera que sap. Es clar que els nostres vestits de cerimònia ja son una mica vells i tan la princesa com jo portem els colzes foradats i els brodats deslluits, però aquest senyor Mioliu no s'en donarà compte. Tindrem el menjador ben fosc i així tampoc veurà gaire bé el rostre d'àngel de la meva filla...
 Així es va fer. Totseguit que en Mioliu i Mestre Gat varen arribar a la ciutat baixant al millor hostal, els va arribar el nomenament que el rei els hi donava de marqués de Mioliu i s'els va invitar a dinar al palau.
 En Mioliu estava tot amoinat.
 —Tantmateix jo a palau m'hi trobaré bon xic encongit...
 Però Mestre Gat li deia:
 —Fes el que jo faci i no dubtis del teu bon comportament en societat.
 Es varen treure la pols del viatge, es va renpentinar i perfumar, es varen fer vestir pel millor sastre de la ciutat i, cadascú amb