Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/169

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 La veu de la Carmesina es va fer tota fonda dins la foscor i va dir:
 —«Filla del pobre forner,
 que dus el braç la cistella,
 si és daurat el pa flairós
 també hi tens la cabellera,
 i també ho és el teu cor.
 també ho és la coca dolça,
 i també ho serà al teu front
 el cinyell de la corona»!...
 I la Melió i la Verdoliva feien unes grans rialles fins que el seu pare, que pastava el bon pa, els va dir:
 —Encara no dormiu, filles meves? És precís no tenir seny per a parlar d'aquestes coses! I si algú que passa pel carrer escolta la vostra conversa boja i ho va a contar al rei?... Dormiu, que ja és molt tard i ja sabeu que us heu d'aixecar amb el primer raig de sol!...
 Les tres noies no varen dir res més i varen quedar una bona estona despertes, amb els ulls oberts en la foscor, la Melió pensant amb el jardiner del rei, la Verdoliva amb el pastisser de les cuines reials i la Carmesina en la figura gentil del rei, mentres a fora seguia la tempestat de trons i llamps i pluja.
 El vell forner tenia raó i algú havia sentit la conversa de les tres filles del forner. Veus-aquí que el rei, per governar millor el seu estat, sortia algunes nits disfressat de