des que tu l'has avorrida,
dalt de la tor del castell,
tota sola i dolorida,
menjant pa dur, barrejat
amb llàgrimes de sang viva.
Ves-la a treure totseguit,
cenyes-li el vel de regina.
Per trobar-te a tu i als fills
el càstig oblidaria,
el càstig injust sofert
dels vint anys tan sola i trista.
Tu prou te penses que ha mort,
peró ella sempre és viva,
i jove, com si acabés
d'ésser allí dins recloïda.
Per dar fé de Veritat
arrenca la vena fina
de sobre'l cap dels teus fills,
veuràs l'estrella divina
que en un dia molt llunyà
te parlà la Carmesina.
Qui ha teixit el greu engany
es estat la Verdoliva,
per l'enveja que ha tingut
de la germana petita.
No la castiguis, bon rei,
el càstic de cada dia
és el seu remordiment
que tan aviat l'ha envellida.
De l'Ocell de Veritat
obeeix la veu divina!...
El bon rei, tremolós d'alegria va arrencar
Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/188
Aquesta pàgina ha estat revisada.
