Pàgina:La nau de veles d'or (1925).djvu/188

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 des que tu l'has avorrida,
 dalt de la tor del castell,
 tota sola i dolorida,
 menjant pa dur, barrejat
 amb llàgrimes de sang viva.
 Ves-la a treure totseguit,
 cenyes-li el vel de regina.
 Per trobar-te a tu i als fills
 el càstig oblidaria,
 el càstig injust sofert
 dels vint anys tan sola i trista.
 Tu prou te penses que ha mort,
 peró ella sempre és viva,
 i jove, com si acabés
 d'ésser allí dins recloïda.
 Per dar fé de Veritat
 arrenca la vena fina
 de sobre'l cap dels teus fills,
 veuràs l'estrella divina
 que en un dia molt llunyà
 te parlà la Carmesina.
 Qui ha teixit el greu engany
 es estat la Verdoliva,
 per l'enveja que ha tingut
 de la germana petita.
 No la castiguis, bon rei,
 el càstic de cada dia
 és el seu remordiment
 que tan aviat l'ha envellida.
 De l'Ocell de Veritat
 obeeix la veu divina!...
 El bon rei, tremolós d'alegria va arrencar